La memòria és molt fràgil i presenta molts biaixos, però la història encara és pitjor perquè està manipulada pels guanyadors i sols de tant en tant els perdedors són reivindicats. Però el pas del temps és el veritable jutge. Per això, l’art amb accent polític, com a testimoni del seu temps, posa en evidència les contradiccions del sistema i actua contra la propaganda del poder, qüestiona la seva narrativa i ofereix una relectura de la història des del punt de vista dels perdedors i dels oprimits. L’art és incòmode quan fa ús de la seva llibertat perquè provoca debat i formula preguntes i dubtes. Molts són els artistes que s’han proposat i segueixen plantejant l’art com un mitjà d’expressió i de comunicació i l’utilitzen d’una manera simbòlica o metafòrica; un mètode per criticar els abusos dels dominants i, sobretot, per delatar les seves subtils estratègies de control. 

Artista combatiu, fa temps que Ignasi Prat Altimira (Sant Esteve de Palautordera, 1981) s’ha marcat com a objectiu de la seva investigació l’acusació de les males praxis que exercita el poder. Fixa la seva atenció en imatges generades per aquest ordre establert i en aquells símbols que intenten deixar un testimoni fraudulent i arbitrari de la història des de la posició dominant de les classes dirigents; des d'aquells llocs avantatjats on sempre se situa el bàndol guanyador. Concep els seus projectes com a expedicions als imaginaris de domini i d’autoritat amb la intenció de donar-los a conèixer, comprendre’n la seva naturalesa i el seu funcionament. El seu esperit escrutador s'encarrega de desactivar aquests emblemes, buscant les fissures que s’oculten sota la superfície, deixant en evidència les incongruències i els manejos de la potència imperant. Provocador i crític, entén la corrupció i la intrusió dels mandataris com la forma de govern habitual a l'Estat espanyol en els últims segles i com a signe d’identitat col·lectiva de la nostra democràcia que tothora ha comptat amb la tolerància, el beneplàcit i la permissivitat ciutadana per sobre dels comportaments ètics i socials.

A través de processos de llarg recorregut i formalitzats principalment en produccions fotogràfiques sobre la capacitat de la imatge, s’endinsa en la representació del poder, que recorre des de l'imaginari de les elits franquistes fins a les identitats visuals dels polítics actuals a les xarxes socials, passant per la retratística oficial en democràcia. 

A l'espai públic, és habitual que ens trobem davant de referents visuals que manifesten idees com l'orgull nacional, el blanquejament de successos històrics tèrbols, règims de dubtosa legitimitat o governants de qüestionable reputació. Així que, Ignasi Prat se centra en les imatges electes, és a dir aquelles concebudes per representar la memòria dels governants; o sia en els retrats polítics oficials i també monàrquics; sense oblidar la inversió de diner públic en la formalització de les imatges polítiques que tothora han de resultar creïbles. La seva indagació s'ocupa principalment de la vida social d'aquestes imatges, posant el focus en la utilització dirigida cap a la posteritat i la perdurabilitat. Res és innocent, res és innocu, totes les imatges de representació del poder tenen una intenció. La paraula posteritat ve del llatí posteritas i significa “qualitat de generacions futures, fama que es té després de la mort”. I és aquí on incideix per escorcollar els missatges de popularitat que s’amaguen darrera d’aquests exercicis de perversió. I ho fa fotografiant les imatges en el context on operen per destapar la regulació de les normatives a les que estan subjectes. També estudia la funció social de la iconografia política i com ha anat canviant amb el temps, alhora que investiga com són les noves formes de representació i quins són els patrons en la comunicació política. 

Per exemple un dels seus treballs més coneguts és El món dels vencedors en el que Ignasi Prat parteix de la inquietud generada per la novel·la Mala gente de Benjamín Prado (Alfaguara, 2006), en la qual relata l'opulència residencial de famílies dels vencedors a la postguerra. D'aquesta manera, sorgeix l'interès preferent pels espais residencials des d'una posició motivada per la impunitat al franquisme i per la brutalitat de la repressió. Aprofundeix en una arqueologia històrica del franquisme basada en la recuperació estètica de les façanes de les cases dels màxims responsables del règim i la repressió que van dur a terme. La primera etapa del projecte fou aconseguir les actes de defunció dels implicats, amb les adreces dels llocs on van residir abans de la seva mort. Després, buscar aquests llocs per la geografia espanyola, identificar-los i fotografiar-los. Prat s'apropia d’una imatge que ens mostra aquests refugis encoberts pel poder, els quals sobreviuen a la biografia dels seus propietaris. L’autor opta per subratllar, amb perspicàcia i subtilesa, l’absurditat en que es fonamenta la història actual. Una pràctica cultural crítica que es nodreix de la historiografia i de l’arxiu, vinculats a una producció fotogràfica rigorosa.

Una part d'aquesta recerca recupera representacions fàctiques de l'àmbit franquista a través de retrats dels principals responsables de la repressió. Alguns dels noms que conformen aquesta llista són Francisco Franco, Miguel Cabanellas, Francisco Moreno Fernández, i així fins a una trentena de personatges que van formar part del bàndol de “vencedors” durant l'època de postguerra. Partint d'aquest llistat, els objectius de la iniciativa en aquesta fase eren la localització i la identificació de les seves residències oficials i la construcció d'una representació fotogràfica d'aquest “món dels vencedors”. La fotografia serveix com a suport a aquesta activitat arqueològica sobre el franquisme, com a instrument de senyalització i igualment, d’invocació dels fantasmes del passat. L'arquitectura en canvi serveix com a mitjà per explicar una història sobre els que la van construir o els que se'n van apropiar. La declaració d'intencions del treball presenta la permanència i longevitat dels edificis, talment com la que pertany al temps biogràfic de cada personatge. Un treball on l'artista va més enllà de l'àmbit artístic i ajuda a contribuir d'una manera rigorosa a la memòria històrica a través d'una formulació que de mica en mica va anar agafant diferents nivells, ja que var començar amb unes fotografies i es va expandir amb plànols i actes de defuncions i amb retrats i petites biografies.

La seva crida a la presa de consciència és enèrgica i combativa: dota metafòricament de les habituals armes de control físic aquesta nova censura immaterial, una repressió que s'exerceix sense força física però que no suscita menys coacció.

L'art, la creació contemporània, difícilment té la capacitat de canviar les coses, però sí que pot modificar la nostra sensibilitat i el nostre sentit crític, incorporar altres maneres de veure, d'entendre, de valorar i de fer.