Ignasi Prat treballa la fotografia en relació amb el poder, amb les imatges del poder. És a dir, aquelles representacions que es generen per enaltir i simbolitzar –en la seva absència– el poder. I és a partir d’aquestes que Prat es pregunta: què passa quan una imatge deixa de ser de qui la crea per passar a ser de qui l’observa? Què passa quan el creador d’aquella imatge no pot determinar de quina manera serà percebuda? Què passa quan multipliquem, repliquem i acumulem les imatges del poder? I quan en canviem el suport o les manipulem? Què passa quan les reinterpretem?

Des de temps immemorials el poder ha buscat representar-se o ser representat i, per tant, la iconografia és fàcilment reconeixible: retrats eqüestres, coronacions o escenes de caça entre moltes d’altres han estat i encara són iconografies que els poderosos han posat el seu servei no sols per imposar-se sinó també per fixar la representació d’ells mateixos, sovint sense perdre l’oportunitat d’alimentar-se els egos i retocar-se certes incomoditats. Imatges amb què els poderosos s’han presentat i es presenten davant els qui els hem d’obeir, recordant-nos, no fos cas que se’ns oblide, quina és l’aparença de l’autoritat. 

Però més enllà d’això, en aquestes imatges hi ha també la voluntat de perdurabilitat, de posteritat, de poder continuar recordant a tothom quina va ser la personificació del poder. Observant el treball de Prat no puc deixar de preguntar-me per això de la posteritat, i diria que mai n’he tingut el desig. No sé si és perquè mai he tingut poder o perquè la meva petitesa em fa pensar que mai no deixaré d’existir. Si fos això i la meva vanitat desmesurada m’impedira concebre que un dia el món haurà d’existir sense mi, diria que he resolt la qüestió amb la meva eternitat. Però, i si no? És la posteritat només cosa dels poderosos? És només patrimoni d’alguns egos o tots els egos som susceptibles d’anhelar-la? 

Seria bonic considerar de mi mateixa que soc una persona poc vanitosa i que justament per això no m’inquieta el fet de passar a la posteritat o no, però comence a témer que la cosa no vaja per aquí, tem que justament és el risc que suposa la posteritat allò que em fa voler evitar la meva. I aquí torne al treball d’Ignasi Prat i a les qüestions que aboca: què passa quan “la teva imatge de posteritat” és utilitzada per mostrar no el teu poder en la posteritat sinó la possibilitat que tenen els altres per canviar el significat de la teva imatge de poder? Dit d’una altra manera, què passa quan no pots ser qui determine el significat de la teva imatge? Què passa quan ja no pots imposar el teu significat en la posteritat?

Al seu assaig sobre la fotografia del Che Guevara mort per l’exèrcit bolivià i envoltat pels seus botxins, John Berger feia evident com una imatge creada amb una finalitat determinada pot acabar significant justament el contrari d’allò a què s’aspirava. En aquella fotografia, el poder que s’hi va fer representar pretenia reivindicar-se en la posteritat com aquell qui havia aconseguit acabar amb la revolució. Lluny d’això, però, aquella imatge del Che s’ha convertit un símbol de la lluita pels ideals de la revolució. La mateixa revolució que es volia mostrar acabada amb aquella imatge.

Els exemples serien infinits, la capacitat de l’ull observador sempre acaba sent més poderosa que la del creador. Si és així, la posició de poder canvia, si deixem de ser contempladors passius, sobtadament i sense haver-la buscat, la perpetuïtat està a les nostres mans. I si la perpetuïtat dels altres està a les nostres mans, això significaria que podríem arribar a imposar la nostra? I de sobte m’adone que allò que pensava sobre el meu no desig de perpetuïtat va canviant de forma. I mentrestant vaig posant-me l’uniforme dels vernissatges. Que avui, no ho he dit, toca vernissatge i no voldria que m’enganxés a contrapeu, iconografia controlada: vint-i-un botons i copa de cava en mà.

I ja no sé si passarem a la posteritat o no, ni si ho fem, com ho farem. Ben mirat, la meva posteritat no existeix, ni sé si existirà, com a mínim, jo no la podré veure i això m’alleuja. Engalanada de vernissatge, avui la meva posteritat no em preocupa, pense, perquè, gràcies al treball de Prat, avui qüestionaré la posteritat d’uns altres, em pararé davant les seves imatges, que ja no son seves i decidiré sobre elles. I no sé, potser al final del que es tracta és d’això, de postergar la nostra posteritat mentre gaudim dels vernissatges, de la companyia amb qui hi anem i de la il·lusió d’iconografiar-nos abans de la foto que ens farà passar a la posteritat.