Entre lletra i lletra

hi neix un munt d’herba

que no penso tallar.

He tornat a desenterrar significats,

a tensar les paraules ajuntant-les.

Mira’m com contemplo,

com em cruix el cos

només en l’acte de mirar.

Estirar les definicions

com qui estira els ossos

en el moment de llevar-se.

Allargar els sons

perquè t’arribin les ones

ara que ets totes les cases,

tots els rebosts,

tots els refugis nuclears.

Deixa de repetir en veu baixa

que no em vols al costat del llits

i escric així, que et sento.

Les coses no són el que semblen ser,

sinó tota la resta.