Al llarg de la història s'ha forjat una dicotomia, un debat entre art i ofici i moltes vegades han estat posats en escac. Actualment, juntament amb propostes hereves del conceptual que exigeixen una minimització i eliminació del resultat final i de la materialització artística, estan convivint altres llenguatges objectuals construïts sobre la base d'un acurat domini del procediment i de l’ofici que els permet recuperar l’expressivitat dels materials i el bon fer com una manera d'estimular el cant a la dignificació de la feina ben executada. Cada vegada és més freqüent, però, trobar als fòrums internacionals de l'art contemporani artistes que reivindiquen la matèria, el procés i la tècnica com a base inqüestionable del seu treball.

Richard Sennet en el seu llibre L’artesà (Ed. Anagrama, 2009) diu que la història ha traçat falses línies divisòries entre pràctica i teoria, tècnica i expressió, artesà i artista, productor i usuari i que la societat moderna pateix aquesta herència històrica. Afirma que el compromís s’adquireix a través de l’adquisició i l’hàbit de fer bé la tasca pel simple fet de fer-la bé. Argumenta com en diferents moments de la història occidental, l’activitat sistemàtica ha estat degradada, se l’ha divorciada dels objectius suposadament superiors i l’habilitat especialitzada ha estat desterrada de la imaginació per desconnectar l’art de l’ofici. Davant la dificultat de definir què és art i de la possibilitat real que qualsevol cosa ho sigui, avui més que mai un artista visual ha de ser necessàriament un intel·lectual/humanista amb una sòlida formació procedimental, visual i conceptual.

Salvador Juanpere (Vilaplana, Reus, 1953) ha estudiat aquest sociòleg nord-americà amb qui hi estableix profundes interrelacions pel que fa a la cultura del material i a l’estreta connexió entre mà i cap. Vinculat estretament a la disciplina de l’escultura, l’ofici com a concepte ha estat l’eix vertebrador de la seva recerca entesa com una posició de resistència i de desafiaments diversos. El seu art anirà progressant fins a adoptar un fort registre conceptual que reflexionarà sobre els processos i aprenentatges de la metodologia escultòrica. En una època en què els mitjans audiovisuals i tecnològics tenen un gran protagonisme, la seva obra s’orienta cap a la poètica processual i instrumental de l’escultura i el seu metallenguatge reivindica la importància de la relació física, sensual i directa amb els materials, les eines i les tècniques escultòriques. Intertextual i autorreferent, es nodrirà envers tota una correlació d’arquetips com ara Bernini, Oteiza, Beuys, Judd, Penone, Brancusi o Giacometti. Rellegirà els seus idiosincràtics llenguatges artístics i les seves principals aportacions —tant en el camp de l’estètica com en el del pensament— per desenvolupar un exercici de recuperació i de diàleg amb les obres del passat, reinterpretades des de la contemporaneïtat per descobrir els mecanismes interns de la seva experiència i de la seva dimensió artesanal.

Al llarg de la trajectòria de Juanpere, hem pogut comprovar com la seva obra neix de l’especulació sobre què és l'escultura, què és la matèria i com es comporta, igualment què vol dir ser escultor; en combinació amb els coneixements i l'admiració cap a altres artistes que l'han precedit. També, l’encreuament entre la força material i la conceptual; el compromís físic lligat als principis i a la idea, han esdevingut el punt d’equilibri entre cos i concepció que ha propiciat que la presència visual s’integri en el discurs intel·lectual. Com a creador, ha sabut fer un gir cap a la contemporaneïtat amb la professió d'escultor per dirigir-la de la tangibilitat al món de les intencions.

Salvador Juanpere manté́ un coherent rumb i una prospecció sobre la raó́ d’ésser de l’escultura, sobre l’ofici, els seus instruments i el vincle de l’escultor amb el taller. Aquest és l’espai més important per a l’artista;  és on experimenta, el lloc on neixen, gesten i es desenvolupen idees, obres, plantejaments i on es confegeixen dubtes, processos, errors i encerts: és on evoluciona la vida íntima de la creació. En moltes ocasions l’artista ens evoca el seu taller i en general tots els tallers dels escultors d’ara i de sempre. Com diu la crítica d’art Teresa Blanch: “El treball de Juanpere és un elogi permanent a la dualitat, intel·lectual i processual, intrínseca a la feina de taller”. Pel que fa als processos de l'escultura, a l’exposició Gli Strumenti dell’arte (Espais Volart, Fundació Vila Casas, Barcelona, 2006) posicionava sobre les eines i els materials que envolten el taller de l'artista. Un poema de Leopardi li va servir per batejar una instal·lació que constava d'una llarga lleixa on hi havien col·locades les reproduccions en fusta de les eines d'escultor (radials, tascons, polidores, etc.) i a sota, escampats per terra, fragments de marbre com a residus descartats d'obres anteriors. Aquí, els processos de construcció de l'obra són la inspiració de la mateixa obra. 

A través d’un diàleg constant amb els estris, les peanyes, la matèria primera, els sòlids sobrers o les ressonàncies acumulades aconsegueix donar categoria escultòrica tant als suports matèrics com als conceptuals, en tractar-los com a subjectes representables. Exactament, la seva investigació parteix d’encreuaments entre art, pensament, poesia, ciència, antropologia, filosofia; i és en aquestes cruïlles on la paraula escrita pren importància i esdevé determinant per a la formalització de les seves obres. Alguns exemples envers la motivació, el talent o l’habilitat ens permeten viatjar pel seu periple creatiu tan fascinant com alhora rigorós. 

El valor de la vivència entesa com a ofici el va desenvolupar a la mostra titulada Berufung -un terme alemany que designa la vocació cap a un ofici- (Galeria Alejandro Sales, Barcelona, 2011). Consisteix en la reproducció de la pedra del David de Bernini i fa referència a les cinc pedres amb les arestes polides que David va escollir per abatre Goliat. Fou una reflexió sobre l’escultura, els seus processos vitals i manuals, les seves poètiques i les seves icones. D’igual manera, en la sèrie Sculptor constellation (2010) que es va poder veure a la Facultat de Belles Arts (Barcelona, 2012) les eines de l'escultor suraven segons les coordenades d'una constel·lació estel·lar. Per representar-ho, la instal·lació constava de vuit elements, distribuïts com si es tractés d'un planisferi, amb dibuixos de les eines subjectades pels estels de la constel·lació. Els referents a d’altres artistes que han marcat la seva concepció de l’art com a “pares professionals” els trobem en obres com Schneefall. Retrat dels pares (2009-2010), en la que evocava –entre d’altres- una de les obres més conegudes de Joseph Beuys pel que fa a l’ús del feltre com un dels seus materials més paradigmàtics. Paral·lelament feia un homenatge als seus progenitors (pagesos del camp) amb unes peces de bronze que els identificava amb una magrana, una pinya, un tomacó, un panellet i una avellana. El virtuosisme tècnic també va estar present a D’après, selon, suivant... (El quadern robat, Barcelona, 2018) una proposta en la que l’artista rescatava la rellevància professional per situar-se en un espai simbòlic i conceptual; aparença i idea que és per on l’artista transita mogut per una necessitat de destresa manual i de pensament.

Una autèntica lliçó de relectura en profunditat de la història de l’art i del mètode de l’escultura feta amb molt discerniment i gran capacitat analítica, la trobem a la sèrie dels Puntelli (2011-2021) que es va poder veure altre vegada a Perforar el temps (Centre d’Art Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat, 2022-2023). Ens feia pensar, entre altres moltes coses, com un accessori tradicional de l’estatuària clàssica, pot esdevenir, paradoxalment, per mitjà de la intervenció de Juanpere, el protagonista i el tema principal del fet escultòric. Aquest centenar de peces de marbre i de bronze, presentades conjuntament, es transformen en una instal·lació d’una extraordinària diversitat, originalitat i riquesa morfològica. Els Puntelli fan visibles les qualitats formals d’allò que els escultors volien ocultar, d’allò que tenia tan sols la funció d’apuntalar aquelles parts de les estàtues que per la seva estructura més o menys fràgil i delicada tenien el perill de trencar-se o fragmentar-se. 

Giacometti es referia a "un cert fenomen que anomenem escultura" i ho feia per dir que havia començat a entendre allò que l'obsessionava: el rumb del seu ofici. A l’Espai Art l’Abadia (2018) Juanpere va presentar un projecte sobre aquest fet en el que estimava que són indispensables per igual forma i contingut, treball de rerefons i pensament. En concordança amb la seva línia de reconeixement, Tenerse en pie (Espai Llibreria Blanquerna, Madrid, 2024) fou alhora una exploració al voltant dels processos i mètodes de construcció de l’obra escultòrica i una metareflexió sobre la mateixa professió. 

Darrerament, D’artistes, eines i territori… (Castell de Vilaseca, 2024) constitueix un recorregut per la consciència de Juanpere com a artista que dialoga amb el passat i amb la mateixa essència de l’escultor per provar de respondre a la contemporaneïtat artística dels nostres temps. Amb paraules de Natàlia Chocarro, comissària de l’exposició: “Focalitzada en el món subjacent a l’ofici escultòric, la seva pràctica artística ens revela l’aspecte més latent de l’escultura, incidint en les eines, l’espai, el bloc matèric, les idees i les restes de material que no han acabat formant part de l’obra final. Dona presència a allò que d’altra mode romandria absent, tot il·luminant l’aspecte més processual de la feina de l’escultor”.

Els reptes i les obstinacions de Juanpere queden talment reflectides en el dibuixos, de manera que els seus dietaris,  amarats d’esbossos, apunts i de tota mena d’anotacions, són el camp de proves i el ferment de la tasca creativa de l’artista, tot demostrant que el dibuix com a llavor creativa és la base de l’ofici. I no podem deixar d’esmentar la dedicació que ha esmerçat a l’escriptura, amb diversos textos i la publicació del llibre Blog de treball (2009-2002) on exposa consideracions poètiques de l’univers interior, arguments persistents i apassionats i l’esdevenir diari de l’artista que reivindica la intensitat anímica del treball en art i ofici.