
Després de la fi de l’art
Salvador Juanpere, After the end of art (D’aprés Brancusi), talla de marbre i inscripció al doll d’aigua. El meu pensament recurrent ha revingut sobre aquesta peça d’ençà que vaig rebre la invitació per al vernissatge de l’artista que es reivindica escultor. La fotografia, en una finestra de Google, ha restat oberta al meu ordinador des d’aquell dia, la peça m’ha captivat i atordit potser per aquesta la frase gairebé tan apocalíptica com ho seria un “després de la fi del món” inscrita de forma bella, precisa i freda, completament insensible al neguit que desperta.
L’escultura de Juanpere s’ha convertit en un objecte que inevitablement desitge tocar. Voldria passar els dits sobre el marbre i entre les lletres, saber-ne el tacte, la temperatura, el pes. Sostenir-lo seria com tenir una mica de Danto i de Brancusi a les mans, o una mica de Michelangelo o de Duchamp; sostenir-lo seria posseir un fragment d’història de l’art destil·lat en un marbre de 25 x 40 x 25 cm. He pensat i repensat allò de l’objecte i el concepte, la matèria i la idea, el tangible i l'intangible, el text que forada la pedra i evoca, amb un gest, l’art abans i després de l’art.
A After the end of Art (1996),