Salvador Juanpere, After the end of art (D’aprés Brancusi), talla de marbre i inscripció al doll d’aigua. El meu pensament recurrent ha revingut sobre aquesta peça d’ençà que vaig rebre la invitació per al vernissatge de l’artista que es reivindica escultor. La fotografia, en una finestra de Google, ha restat oberta al meu ordinador des d’aquell dia, la peça m’ha captivat i atordit potser per aquesta la frase gairebé tan apocalíptica com ho seria un “després de la fi del món” inscrita de forma bella, precisa i freda, completament insensible al neguit que desperta.

L’escultura de Juanpere s’ha convertit en un objecte que inevitablement desitge tocar. Voldria passar els dits sobre el marbre i entre les lletres, saber-ne el tacte, la temperatura, el pes. Sostenir-lo seria com tenir una mica de Danto i de Brancusi a les mans, o una mica de Michelangelo o de Duchamp; sostenir-lo seria posseir un fragment d’història de l’art destil·lat en un marbre de 25 x 40 x 25 cm. He pensat i repensat allò de l’objecte i el concepte, la matèria i la idea, el tangible i l'intangible, el text que forada la pedra i evoca, amb un gest, l’art abans i després de l’art. 

A After the end of Art (1996), Arthur C. Danto apuntava el naixement d’un nou tipus d’autoconsciència de l’artista. Aquesta, que descansava sobre el gir cap a l’interior de l’individu provocat pel “jo penso” descartià, traslladava el problema del pensament no en definir la realitat, sinó en analitzar com les estructures de coneixement condicionen la manera com la percebem. Amb aquest desplaçament, el focus passava de la preocupació sobre com representar la realitat al qüestionament de les estructures sobre les quals es fonamenta la nostra percepció d’aquesta realitat. Situar la voluntat del fet creatiu per sobre de la seua materialització suposava un canvi de paradigma que requeria nous llenguatges per resoldre’l i, d’aquesta manera, tensant els límits de l’art i fent-los cedir, els mateixos artistes van acabar amb l’art.

Però si, tal com afirmava Danto, la fi de l’art se situa a la dècada dels seixanta, el fet que després els artistes n’hagen continuat fent indica que no va ser amb l’art amb què es va acabar sinó amb la percepció que en teníem. A partir d’aquell moment el creador prenia consciència de la capacitat transformadora de l’art i passava a l’acció posicionant-se i comprometent-se. L’art com a fet estètic cedia el pas a l’art com a fet filosòfic: la matèria cedia el pas a la idea. Tot i aquest canvi de paradigma, però, l’obra d’art segueix sent objecte de desig i els visitants continuen anant als museus sota l’avís prohibitiu d’un “no tocar”.

Juanpere es reivindica com a escultor, li agrada el mot i el treball amb els materials. Conscient del poder de les paraules, milita el seu ofici i diu que va començar a estimar-lo quan encara no se’l sabia seu. Es va saber escultor el dia que la matèria que havia acumulat sobre un llenç va pesar tant que es va desprendre i, en caure a terra, va convertir-se en escultura. Llavors va aprendre els processos, el treball amb les eines i la feina al taller. Però en l’aprenentatge de l’ofici, Juanpere –conscient que la bellesa per si mateixa no justifica l’obra si aquesta no explica res – també va anar als clàssics, als artistes d’abans de la fi de l’art i als de després. I potser és tot això el que fa les seues obres intocables, perquè les idees són intangibles, com les obres d’art. 

La finestra de Google continua oberta i fa dies que espere el vernissatge de l’exposició de Salvador Juanpere. Com a ell, a mi també m’agraden els vernissatges. L’artista diu que signifiquen el moment de clausura d’un procés de treball, de celebració conjunta, un ritual pel qual l’obra deixa de ser només seva per passar a ser també de qui l’observa. Per a nosaltres el vernissatge és el moment a partir del qual començarem a posseir l’obra d’art. I és bonic retrobar amics i coneguts arreglats de vint-i-un botons, entre copa i copa de cava i obres d’art que mai ningú ens haurà vist tocar. I pense que per sort la fi de l’art encara no ha arribat i que si mai ve la fi del del món, com a mínim, que ens enganxe a tots de vernissatge.