Passar de la representació a la presentació dels objectes respon a un important canvi de discurs. El crític Harold Rosenberg va utilitzar la denominació "objectes d'ansietat" per descriure obres d'art que tenen com a qualitat principal produir inquietud o dubte envers el seu estatus artístic. És a dir, objectes que trastornen, desconcerten i sumen confusió a l'espectador, o el que és el mateix, que no es dirigeixen a la percepció sinó que apunten a la interpretació del mateix. Però l'objecte tothora tradueix el seu moment històric: l’objecte és una màquina d’interpretar, que formula constantment preguntes i dóna respostes. L'objecte d'ansietat per excel·lència -potser el primer del gènere- va ser l'urinari de Marcel Duchamp. Li va posar per títol Fontaine (Font), i el va presentar a Nova York el 1917, sota el pseudònim de R. Mutt. Segons Duchamp, les obres d'art neixen de les intencions de l'artista, no de la destresa o de la tècnica; aquestes, al capdavall, són actes repetitius que qualsevol pot aprendre.

El surrealisme continuarà la tradició antiburgesa i antiartística del dadaisme i serà més important la transformació de l’esperit i la provocació constant que la pròpia obra. L'únic influent serà l'activitat reflexiva de l'espectador davant l'objecte per acceptar-lo, qüestionar-lo o rebutjar-lo. Les exposicions presentaran objectes quotidians i de les ampolles pintades de Morandi passarem a les llaunes de Warhol, fins arribar a Beuys que s’identifica amb els objectes des la cosmovisió espiritual de naturalesa ritual. Molt més contemporani, Antoni Miralda, s’interessa per l’intercanvi cultural a través de l’art comestible amb el que planteja una seriosa reflexió sobre el menjar com a vehicle de comunicació entre cultures i una intervenció rigorosa envers el binomi cultura-alimentació en la societat post-industrial. Ha actuat intensament dins del terreny de la festa popular en la que sintetitza litúrgies tradicionals en una projecció simbòlica de la vida. La cultura popular, la ciència, el ritual, la gastronomia, la coreografia, l’arquitectura, l’escultura, la religió, la música o l’antropologia es donen la mà en unes performances multidisciplinàries i complexes que acosten l’art a la vida.

A prop d’aquesta línia miraldiana situaríem els projectes de Matteo Guidi (Cesena, Itàlia, 1978), artista visual i antropòleg sociocultural. Llicenciat en antropologia cultural i professor de sociologia, realitza alhora investigacions artístiques i exploracions sociològiques. La seva aposta per la participació col·lectiva es converteix en treballs de camp, en l’observació de les persones i del seu comportament en el propi medi. Desenvolupa una tasca d’hibridació en plantejar la transversalitat del pensament. La seva línia de consideració científica és una constant en el seu cos artístic i és a partir de la seva formació que centra l’interès en la complexitat i la sensibilitat dels sistemes i les interaccions. Amb la convicció que l'experiència personal i vital ha d'estar vinculada als processos creatius, decideix emprendre les seves inquietuds artístiques des de la imbricació amb l’antropologia. 

Art i antropologia són dues formes de coneixement aparentment allunyades, però en ambdues les línies d’observança i el procés de recerca tenen en comú passos força anàlegs. Les actuacions antropològiques i les artístiques són complementàries per escorcollar el món: quan les disciplines es desborden i les fronteres s'esborren s'encén l'espurna de la innovació. Tots dos camps requereixen una creativitat estretament correlacionada. Hi ha diferències, però són moltes les similituds que hi ha entre el procediment d’estudi de l’antropologia i el procediment creatiu artístic. Art i antropologia poden retroalimentar-se i generar innovadores creacions. En ambdós casos és comú el sistema en col·laboració que es va generant a mesura que s’avança. A més, la millor manera de comprendre una idea complexa o poc intuïtiva és a través d'una materialització visual: en art, la translació del propòsit i del pensament és més directa. Matteo Guidi es dedica a temes que comporten vivències transformadores per a l’ésser humà. D’aquí que l’objecte esdevingui per a l’artista el mitjà per abordar una comunitat en el seu entorn i com aquest objecte pot explicar la genialitat humana en circumstàncies de superació, dificultoses o adverses. Construeix relats amb objectes i ho fa temptejant conjuntures complexes d'estructures més o menys tancades, controlades i conflictives. Reflectint-se en mètodes impredictibles de resistència diària, s'enfoca en espais estimats com a marginals i excepcionals. 

Amb varietat de suports on s'hi inclou dibuix, vídeo, instal·lació, fotografia i llibres, el seu quefer se situa justament en la línia que conflueixen l'art i l'antropologia. El seu mètode comença amb l’anàlisi d’un context molt específic i les persones que hi viuen tenen un paper fonamental: és des de la relació que van sorgint les idees. Els principals recursos que utilitza són les complicitats que estableix amb els diferents aliats que hi col·laboren. Per tant, el seu és un treball de camp seguint la més pura metodologia antropològica. Activant el conflicte en el marc del poder, l'element de la negociació resta implícit de forma tant política com personal.

A partir d’interactuar amb diferents grups socials o persones, Guidi analitza com es relacionen amb els seus objectes quotidians, posant el focus en possibles nous usos  i nous significats. Funciona a partir d’estris marginals o imatges absurdes o arbitràries que permeten destapar narracions i simbologies subjacents Des d'aquí, genera un comportament crític i subtil que alhora està carregat de poètica. El seu llenguatge s’ha vist ampliat per un creixent interès per l’utensili, per la matèria i sobretot per com aquesta arriba a imposar-se a la forma. 

Per això, posa èmfasi en els nous significats i en la generació de símbols vinculats a la societat actual. Les seves indagacions van evolucionant per fases i sempre les propostes semblen restar en procés per tal que l’espectador les finalitzi. Per poder comprendre la formalització de Matteo Guidi, resulta fonamental entendre que gran part de la seva creació s’emprèn de manera episòdica i que es desenvolupa en l'espai i en el temps: l’interessa explicitar que mai està acabada. 

La seva prospecció interdisciplinària qüestiona les formes hegemòniques de representació en las pràctiques visuals i ofereix alternatives crítiques. Partint d’un enfocament conceptual i d’un compromís social, els seus projectes examinen la reacció del “poder”, tot establint connexions entre les que es teixeixen diversos eixos de recerca.