Guidi
Llançar la pedra enmig d'un llac
L’any 1917 Marcel Duchamp va presentar Fontaine, un urinari signat amb el pseudònim de “Richard Mutt” a la Societat dels Artistes Independents de Nova York. La peça no va ser acceptada i es va retirar ràpidament, però això tant fa, perquè tan sols amb aquell acte rebutjat pel seu entorn, Duchamp va sacsejar el món de l’art fins als fonaments. Agafant un objecte banal, descontextualitzant-lo i elevant-lo a la categoria d’obra d’art, Duchamp traslladava el focus d’atenció des de l’objecte al concepte, subtil i contundent. A partir d’aquell moment qualsevol objecte, fos quina fos la finalitat per a la qual havia estat creat, podia esdevenir una obra d’art si l’artista ho decidia. I fou així com Duchamp va rebentar el món de l’art des de dins i el va obrir a les possibilitats més infinites, clar exemple de com el gest més destructiu i trencador pot arribar a ser el més constructiu i fèrtil.
No deixa de ser irònic, fins i tot sarcàstic, si voleu, el fet que fos un objecte, seguit pels coneguts readymades, objets trouvés o objectes trobats, qui van sembrar la llavor del que més endavant es coneixeria com a art conceptual. L’art conceptual desplaçava l’interès de l’obra d’art a la idea, a allò intangible i l’alliberava del pes de la matèria. Ja no era necessari el domini de la tècnica, ni el coneixement dels materials, ni tan sols interessava l’estètica de l’objecte; de fet, l’objecte ja no era necessari. Amb el conceptualisme el món de l’art entrava a la immensitat del pensament i l’artista assumia la responsabilitat de transmetre’l. Aquesta dimensió del fet artístic dinamitava tots els límits i obria la porta al qüestionament continu, ja mai més sabríem fer allò que agrada tant a alguns que és definir, definir l’art, l’obra d’art o l’artista. I quina fortuna la nostra.
Però no oblidem que avui és un gran dia perquè avui estem de vernissatge i és l’artista Matteo Guidi qui presenta les seves obres. Les peces de Guidi conviden a pensar l’art a partir de les relacions que estableix amb el seu entorn, l’art com a generador de coneixement però també, o sobretot, de relacions, de xarxes i de connexions i, per tant, d’ètiques que ens servesquen per relacionar-nos. És a dir, l’art com a eina política capaç d’estructurar i transformar les connexions socials. Guidi relaciona aquesta capacitat de l’art amb l’antropologia cultural que explica l’ésser humà com un ésser cultural i social, l’ésser humà entès des de la col·lectivitat, des de la xarxa. I en aquest punt és en el que Guidi llança el fet artístic com una pedra enmig d’un llac, remou consciències i qüestiona i sacseja la lògica de les estructures socials establertes.
Els vernissatges ens agraden, de fet, ens agraden molt. Diria que un dels motius pels quals ens agraden tant és que són el lloc on ens trobem amb d’altres friquis a qui, com a nosaltres, no els cansa comentar la genialitat del fet duchampià, ni reiterar tants cops com calgui la necessitat de ser més duchampians tots plegats, de provocar, de sacsejar fins als fonaments el fet creatiu i la societat mateixa. Com Guidi fa amb les seves obres, posicionar-nos i, des del nostre lloc, denunciar, declarar i connectar. Ens ho diem entre nosaltres i a nosaltres, hem de ser trencadors, no permetre’ns l’estancament ni la por. L’artista, la crítica, els visitants, tots els qui formem part de l’ecosistema, des de dins i des dels marges, ens cal ser radicals si no volem acabar no sent.
I tot això ens agrada comentar-ho vestits de vint-i-un botó, tot sostenint una copa de cava catalán a la mà. I així, mentre escurem el cava a què ens han convidat (fet que agraïm com a sector precari que som), parlem del concepte i de l’objecte i de la capacitat de l’ésser humà per adaptar-se i sobreviure i de com l’enginy ens porta a modificar els usos per als quals els objectes foren creats, com Duchamp va fer. I de com la necessitat ens porta a ser creatius. I brindem per l’artista i per l’art. I anem d’un vernissatge a l’altre. De vegades ens plantegem el fet que pot ser, en altres vernissatges ningú comenta aquestes coses, ningú parla de Duchamp ni d’art conceptual, ni de radicalitat, ni tampoc es beu cava catalán ni els convidats van vestits de vint-i-un botó. Pot ser en d’altres vernissatges els convidats parlen daltres coses, del concepte de bellesa, de l’ús de la matèria o de la tècnica artística, pot ser en un altre vernissatge també comentarem aquestes coses i pot ser en altres vernissatges beurem cervesa o champagne francès, o aigua clara, que mai no se sap.