L’engany fotogràfic i la promesa fracassada d’ensenyar la veritat

​

El teatre i la pintura, comencem per aquests llenguatges ancestrals, comparteixen una forma de representar la realitat en què en època diguem-ne moderna prenen els seus espectadors com a éssers manipulables. I, en conseqüència, sempre que han pogut, l’han manipulat. I el manipulen. 

 

És evident que aquest començament pot ser, també, l’auguri d’una manipulació. La meva professió, l’escriptura, la neocrítica, també arrossega una ontologia intrínseca propera al maneig intencionat, és a dir, a perpetrar una acció que consisteix a influir en una persona o un grup de persones (l’espectador; l’audiència; el públic) “de manera poc honesta”. Poc honesta diu el diccionari. Això de moment no ho sé. 

 

Així, doncs, el teatre, la pintura i l’escriptura, de moment comencem per aquests llenguatges ancestrals, comparteixen una forma de representar la realitat en què en època diguem-ne moderna prenen els seus espectadors com a éssers manipulables. I, en conseqüència, sempre que han pogut, l’han manipulat. I el manipulen. 

 

Només constato que són llenguatges que el poder ha fet servir sempre per a enganyar el que mirava, escoltava i /o llegia. No per enganyar poèticament; no m’avinc a donar per certes aquelles frases mel·líflues —“l’art és una mentida que ens acosta a la veritat”, “l’artista veu millor que ningú la realitat i ens ajuda a entendre-la”, entre més— que es repeteixen inesgotablement per a legitimar el simulacre. No, el teatre, la pintura i la literatura, entesos com a llenguatges hegemònics de la burgesia, han servit i serveixen per a mentir o enganyar en el sentit etimològic de la paraula (“afirmació conscient d'una cosa que no respon a la veritat”). Enganyar-nos creant mons que no existeixen per a validar la realitat que convé al poder. Enganyar-nos per a fer-nos éssers passius i submisos: primer amb l’art, amb el propi engany; immediatament després, amb la realitat... o viceversa.

 

No m’hi puc entretenir, però els enganys que han realitzat aquests llenguatges estan fets de normes i retòriques molt ben estudiades per aconseguir la versemblança, la credibilitat i, per tant, l’engany. La perspectiva renaixentista que trenca amb la pintura plana medieval, aquella de lectura més simbòlica que versemblant, i que obre la concepció de la pintura com a una finestra oberta al món, que és la que omple tots els museus enciclopedistes del món, hereus del poder. El teatre de la burgesia del segle XIX, la pièce bien faite, que consolida la idea que allò que passa a l’escenari és real, “el teatre serà naturalista o no serà” va proclamar Émile Zola; és famosa l’anècdota que André Antoine, per fer més creïble la representació de l’obra Les Bouchers, de Fernand Icres, l’any 1888, va posar peces de carn real a l’escenari fins que, en dies successius, la pudor que originava la descomposició feia impossible aquell to presumptament realista. El periodisme, una forma d’escriptura moderna que havia nascut com a proclama d’objectivitat democràtica, ha acabat transformant-se en una manipulació perpètua dels fets per a afavorir interessos espuris de directors dels mitjans, empresaris dels mitjans o polítics que s’arramben als mitjans.

 

I la fotografia? Hi ha un pecat d’origen en aquest fil sobre l’art i l’engany: la petjada de realitat que ofereix la fotografia. Existeix una promesa pròpia de l’època del positivisme, quan el llenguatge fotogràfic va naixent, balbucejantment, segons la qual aquella imatge que es podrà veure en una placa de vidre o en qualsevol altra superfície emulsionada és, inqüestionablement, un fragment de veritat. Una realitat congelada, suspesa, plena de morts, com deia Boltanski, quan veus una imatge antiga i llunyana i no saps identificar-hi res ni ningú. Segons aquesta creença, no és que la fotografia proporcioni versemblança, com la pintura o el teatre; la promesa és molt més ambiciosa: no hi ha semblança, paraula que atenua el verisme , hi ha un mirall ple d’exactituds. La fotografia vindria a negar aquells versos meravellosos d’Edgar Allan Poe: “All that we see or seem / Is but a dream within a dream.”

 

I, tanmateix, la fotografia, és també una forma de representar la realitat que pren els seus espectadors com a éssers manipulables. I, en conseqüència, sempre que ha pogut, els ha manipulat. I els manipula. Encara que no ho vulgui. Els museus d’art són plens de fotografies que denunciaven personatges, situacions o atrocitats comeses pel poder i que, ara, formen part del continu que el poder manté a través del pas del temps: la fagocitació de la dissidència, l’anul·lació de la protesta. I com pot ser això, si la fotografia no enganya, si captura allò que té al davant de l’objectiu?

 

"En una època d'engany universal dir la veritat és un acte revolucionari.", deia George Orwell. Però aquesta veritat pot ser visual? Al capdavall, bona part del treball de Joan Fontcuberta ha demostrat que la realitat que presumptament revela la fotografia no depèn de les intencions de l’autor, sinó de la confiança absoluta de qui mira aquelles imatges. Aquest és el gran problema de l’engany, no prové de les intencions honestes o pèrfides de l’enganyador, ni del medi enganyadís, sinó i fonamentalment de la solemne badoqueria o estupidesa dels qui mirem pensant-nos que ho sabem tot i ens sabem (sic) diferents als filisteus. Allò de “la voluntària suspensió de la incredulitat que constitueix la fe poètica” que va dir Coleridge (i que tant li agradava citar Borges) s’ha convertit en una eina més de l’engany. Fonamentalment perquè parteix d’una base errònia: no és cert que siguem incrèduls per naturalesa. Ben al contrari, els humans hem demostrat ser crèduls, confiats, si no ingenus o simples. Sobretot quan incorporem perspectives polítiques a les matèries culturals i ens costa fugir del consens de l’engany; fugir de la síndrome d’Estocolm estètica que presideix la nostra vida.