LA BREU VIDA FELIÇ DELS ULLS DE JUAN NARANJO  

​

Els personatges i fets d’aquesta història són pura especulació i qualsevol semblança amb la realitat és pura prosopagnòsia.

L'autor

​

Quan les portes de l'ascensor es van obrir i Juan Naranjo va trepitjar la terrassa de la torre,  immediatament, en un acte reflex, va tancar els ulls i va girar la cara. Havia passat tant de temps  deambulant per les sales uterines del museu que, ara, el sol canicular l'havia encegat. Els seus ulls sensibles havien rebut una fogonada imprevista. Desorientat, immòbil i encara amb les parpelles abaixades, sentia flotar al seu voltant, en l'aire espès del migdia, les llengües estrangeres dels turistes. 

​

Va trigar uns minuts a poder sortir d'aquella teranyina blanca que se li havia enganxat als ulls. És  com si hagués estat fagocitat per una immensa pantalla de cinema, pensava Naranjo. Soc un  fotograma devorat per la pantalla, una cuca de llum devorada per la llum. Progressivament, la  blancor es va anar atenuant i va poder discernir ombres darrere les parpelles. En obrir els ulls, els  cossos de les persones li van semblar escultures liquidiscents de Giacometti. A poc a poc els colors del món emergien de nou d'entre una blancor leviatanesca. 

​

Només quan va estar segur d'haver recuperat completament la visió dels colors, el contorn de les  formes i la nitidesa de les textures, es va decidir a avançar. Amb passa insegura, va apropar-se a  la barana de la torre del museu. Davant seu es desplegava, un estiu més, aquella magnífica  panoràmica: a l'esquerra, darrere la muralla, la ciutat antiga, dins la qual es distingia l'el·lipsi de  l'amfiteatre romà i les punxes que coronaven les diferents esglésies. Extramurs, el cementiri. La  ciutat era travessada pel riu que, majestàtic, serpentejava en amples corbes fins a perdre’s a  l'horitzó. Al centre, la via del tren provenia en una línia de fuga que transcorria paral·lela al curs del  riu. Més enllà de la via, a la part dreta, la ciutat nova i, darrere d'aquesta, els camps de blat que Van Gogh havia pintat, al fons dels quals s'albirava el perfil suau de les muntanyes provençals, d'un verd fosc. 

​

Juan Naranjo, crític pausat, feia molts anys que peregrinava cada estiu a la ciutat. Havia estat  testimoni del creixement del festival de fotografia que s'hi celebrava anualment. Darrere unes  ulleres de vidres rodons, els seus ulls blaus eren arxius secrets que contenien imatges  inesborrables. Als seus seixanta anys, les seves retines havien devorat milers d'obres d'art als  museus de mig món. Però ell preferia considerar-se un rumiant. Desconfiava del ritme trepidant  amb què occident ens imposava les imatges davant dels ulls. Preferia digerir-les abans que  devorar-les o ser devorat per elles. Perquè aquesta era la seva tesi principal. Una tesi que havia  anat perfilant en diversos articles i amb la qual havia aconseguit col·leccionar, a parts iguals, un  nombre suficient de detractors i d'admiradors entre alumnes i col·legues de la facultat per a ser  considerat un pensador brillant per a uns i un perdedor per als altres. 

​

L'home actual és devorat per les imatges. Aquesta era la base de la seva tesi: l'acceleració i la  sobreproducció d'imatges causada per la turbina del capitalisme, les noves tecnologies, la híper inflació de la fotografia digital, la contaminació de les xarxes socials, la intel·ligència artificial, la  democratització de l'art (un fenomen al qual s'oposava frontalment) i la proliferació d'individus que s'autoproclamaven artistes, poblant l'univers conegut d'allò que anomenava morralla visual, eren els factors principals que ens havien dut a un carreró sense sortida. Tant des d'una perspectiva neurocientífica com des d'un punt de vista estètic, l'home modern no era capaç d'assimilar una tal  quantitat d'imatges diàries i de tan baixa qualitat. L'allau d'imatges actuals ha configurat una mena  de Pangea visual carnívora que està desposseint la humanitat de la seva condició d'individus per  a convertir-los en una espècie zombi. Tot això afirmava Naranjo impertèrrit a classe amb  l'esperança de provocar alguna reacció entre els estudiants, mentre aquests badallaven, xatejaven  o s'entregaven lànguidament a scrolls infinits.

​

El problema no era, només, que la post-modernitat hagués generat un monstre d'imatges que ara  ens devorava, sinó que, paral·lelament, la societat havia perdut la seva capacitat de lluitar o de  protegir-se contra aquest gòlem. Com un cos que deixa de fabricar anticossos per vèncer una  malaltia. La desmemòria, l'anul·lació de la voluntat i la pèrdua de la capacitat d'establir pensament crític, causada en gran part per l'abandonament de les humanitats, deia Naranjo, són els  responsables de la certificada decadència de la nostra espècie. 

​

Però la seva no era una visió totalment apocalíptica. En el fons Naranjo pensava que, al capdavall,  l'art era l'única cosa que ens podia salvar. Així que continuava peregrinant per galeries, sales de  museus, tallers d'artistes, llibres, pel·lícules, obres de teatre, concerts, etcètera, a la recerca  d'aquella imatge, aquella experiència o aquella sensació fugaç que li permetés trobar un oasi de  pau enmig del soroll del món. Per això tornava cada any al festival de fotografia que se celebrava  en aquella ciutat estrangera. Per això i perquè havia d'escriure un maleït article sobre les novetats  destacades d'aquella edició. 

​

Eren les 14h quan Naranjo va sentir una punxada a l'estómac. S'havia llevat molt aviat per llegir  una estona, esmorzar tranquil·lament a l'hotel i evitar les hores de sol més abrasives. Ara tenia  gana. Com que era lluny del centre, va decidir que baixaria i menjaria alguna cosa al restaurant  que havia vist a les naus contigües del museu. Aquell matí, abans d'arribar al museu d'art  contemporani caminant pel llarg bulevard amb arbres que el connectaven amb el centre  emmurallat, ja havia vist un bon grapat d'exposicions. A la seva llibreta havia anotat: 

​

-Leah Bourdin, durant dos anys l'artista ha realitzat fotografies dels darrers boscos mil·lenaris de  França. Ara els exposa sobre una emulsió perible de clorofil·la molt sensible a la llum. Serigrafies  de gran format en colors pastel. Imatges tapades que l'espectador ha de decidir si vol veure o no.  En cas que aquest vulgui observar la imatge i obri la porta de l'armariet que la conté, estarà  col·laborant definitivament a la seva destrucció. Brillant i pervers joc poètic. 

​

-Julien Lombardi, magnífic reportatge en clau de realisme màgic sobre la terra sagrada dels  Huicholes, Mèxic. Durant la seva estada, l'artista es va proveir d'un escàner portàtil. En les seves  incursions al desert huichole recol·lectava els objectes que hi trobava, els escanejava al final de la  jornada i els tornava a deixar al mateix lloc l'endemà. Així, una sola de sandàlia gastada, es  converteix en el mateix desert i un petit penjoll en forma de cactus en una joia precolombina. Entre  l'antropologia, l'etnologia, l'arqueologia i la biologia hi ha una esquerda per al mite.  

​

-Joan Fontcuberta, projecte Gastropoda. Fontcuberta exposa aquí les fotografies ampliades de les  restes d'invitacions de museus i galeries d'art que l'artista rep a la bústia de casa seva. Com que  l'artista viu en un poble molt humit, la bústia és freqüentada pels caragols. Aquests depredadors  amb tentacles es mengen el paper de les invitacions. El resultat, atzarós, són uns deliciosos  collages multicolors que Fontcuberta fotografia i amplia després. Aquestes fotografies són la prova  de l'imago cosificada, devorada i regurgitada. En acabat l'artista es menja els caragols que han  devorat les seves imatges. 

​

El restaurant era dins un antic complex industrial del qual només en quedaven en peu els murs.  Els francesos, amb aquell bon gust tan característic per aquestes coses, havien transformat la nau en un espai obert, híbrid, on l’arquitectura moderna convivia harmoniosament amb la de principis de segle XX. En travessar les grans portes d’aquell recinte rectangular, Naranjo va divisar, a la seva esquerra, unes taules de fusta, bancs, taburets i un jardí de plantes aromàtiques dins una estructura de grans canyes de bambú. Aquelles plantes i un gran tendal que anava de mur a mur convertien aquell racó en un oàsi enmig de la implacable solana. I enmig de tot allò, impertèrrita, aliena a la modernitat de la torre de Frank Ghery, s’aixecava una figuera. Les seves fulles esponeroses procuraven una ombra refrescant als turistes esparsos que menjaven a les  taules del voltant. En veure-la, Naranjo no va poder evitar somriure. Darrera la figuera, incrustat en un dels mur laterals de l’edifici, s’amagava el restaurant. S’hi va dirigir com un zombi atret per la carn humana.

​

Assegut en un dels tamborets de la gran taula comuna, ara Naranjo devorava amb fruïció una  pizza cruixent d'hortalisses provençals mentre feia glopets a una coca-cola zero dins un vas fet  amb blat de moro reciclat. El gel s'havia fos en pocs segons. El seu cervell, també. A aquella hora ja no quedava res de la ment lúcida capaç de connectar les idees més diverses, des dels camps  més diversos i elaborar-ne una brillant teoria. 

​

Amb aquella calor el seu cos només podia aplicar-se a executar les funcions imprescindibles:  respirar, agafar got, dur got boca, beure, empassar, agafar pizza, dur pizza boca, mastegar,  empassar, no caure tamboret. Etcètera. 

​

Una estona després, damunt la taula, el got era buit i la capsa de cartó que havia contingut la  pizza, també. Naranjo va tornar a mirar la figuera. Va observar com l'ombra corba de les seves  fulles es dibuixava sobre el terra. Sentia una debilitat per aquells arbres que el transportaven als  estius de la seva infància. Devia ser una figuera jove. Es va preguntar, tal com feia quan analitzava una pintura, quin era l'ordre de les capes del quadre. ¿Què hi fa una figuera jove dins una antiga fàbrica? Era evident que l'arbre no devia existir a principis de segle XX, quan allà encara s'hi fabricaven trens. Llavors ¿com havia arribat fins allà? Naranjo va pensar que un cop  tancada la fàbrica, allà cap als anys 80, potser un aucell s'havia escolat per la finestra transportant  una figa en el seu bec. Una llavor havia caigut i s'havia inserit dins la terra. La pluja i la natura  havien fet la resta. Després les autoritats locals van decidir pavimentar aquella part del recinte per tal d'adaptar-la a nous usos. La piconadora i els operaris havien fet la resta. Observant ara l'asfalt  esventrat per la força de les arrels, Naranjo no va poder evitar esbossar un tercer somriure: la  figuera havia sobreviscut a la piconadora, als operaris i a la modernitat. 

​

Reanimat pel refrigeri, Naranjo es va aixecar de la taula per anar a llençar les restes als cubells de  reciclatge. Va ser en passar sota la figuera que va notar alguna cosa. Tot va ser molt ràpid. Al  principi no va entendre què havia succeït. Va tancar els ulls en un acte reflex. Alguna cosa havia  impactat contra el seu ull esquerre i no sabia què era. ¿Un insecte? ¿Una pedra? En obrir l'ull dret  ho va entendre. Submergit en els seus pensaments, no havia vist una branca de figuera que li  havia entrat a l'ull. Ara la tenia davant seu. Es va treure les ulleres i la va observar de prop. Era  una branca d'on naixia un brot amb força i energia. Un braç de l'arbre que s'estenia al món amb  ambició. La punta d'aquell brot era dura, d'un verd clar intens, en forma d'incisiu. La branca se li  havia ficat per sota les ulleres i no l'havia notada fins a tenir-la clavada dins l'ull. Naranjo va arribar  fins a les escombraries com va poder, hi va entaforar els cartons i després, fent tentines, es va dirigir als lavabos. 

​

Ara era davant del mirall. Amb la mà esquerra es tapava l'ull i amb la dreta aguantava les ulleres.  No volia destapar l'ull esquerre. Temia el pitjor: que un tall li hagués danyat la còrnia, que un  impacte li hagués produït un vessament ocular. Temia que aquell accident (¿però havia estat  realment un accident?) hagués acabat amb el seu ull crític. Entretant la gent entrava i sortia del  lavabo aliena a la seva tragèdia. 

​

Finalment va reunir el valor necessari per a fer-ho: va apartar la mà esquerra amb què es cobria  l'ull i va atansar la cara al mirall. El que hi va veure el va sorprendre. A primera vista, no hi havia  cap signe de violència. No hi tenia cap ferida, ni cap blau. Va fer girar l'ull dins l'òrbita en totes  direccions. Va girar el cap en totes direccions. S'hi veia perfectament. Llavors Naranjo va sospirar  alleugerit. Aparentment no hi havia lesió. Havia salvat el seu ull per ben poc. 

​

Naranjo va sortir del lavabo amb energia renovada, disposat a explorar les naus on es desplegava  l'exposició d'aquella estrella de l'art contemporani actual. La seva exposició es desplegava en dues de les immenses naus antigament dedicades a la construcció de trens. 

​

Va decidir començar pel final. Així que es va dirigir cap a la Grande Halle, la nau més gran de  totes, on s'anunciava una instal·lació colossal de l'artista estrella. Seria la darrera aturada d'un  intens periple que havia durat tres dies. L’endemà a primera hora del matí, conduiria de tornada a  Barcelona. Començava a tenir ganes de dormir al seu llit. Patia per l'estat de les seves plantes que havia deixat al càrrec de la portera. 

​

Naranjo marxava pel camí que transcorre entre el gran jardí que envolta les naus. A la seva dreta  va veure el llac artificial fet amb pedres. A banda i banda del camí, un vent suau movia les tiges de  les plantes produint un so hipnòtic. Va treure el mòbil per enregistrar aquell so i va constatar, no  sense un cert desassossec, que s'havia quedat sense bateria. 

​

Al crític li va costar trobar l'accés a aquell immens edifici. Va haver de rodejar-lo dues vegades,  sota un sol de justícia i llençant exabruptes contra els arquitectes actuals, fins que va trobar alguna cosa que semblava una porta. Llavors la suor ja li queia a raig pel clatell i part de la seva camisa de fil començava a estar xopa. Quan finalment hi va poder entrar va quedar eclipsat per una foscor absorbent. 

​

La foscor va trigar una bona estona a dissipar-se. Estava sol emmig d’aquella obscuritat, envoltat  d’un silenci abissal. Per uns instants va tenir la sensació que s’havia equivocat d’hangar i que allà  no hi havia res a veure. Sentia olor de terra. Quan el seus ulls es van acostumar a la falta de llum,  va poder veure que estava trepitjant una terra molt fina. Amb prou feines podia veure-hi dos o tres  metres davant seu. Era com si estigués envoltat d’una boira negra. La temperatura a dins era  agradable. 

​

Immòbil, Naranjo va pensar que potser aquella era precisament la proposta de l’artista. Crear una  gran caixa negra que contingués la foscor, el buit. Davant d’això l’espectador podia triar entre  diverses opcions: girar cua i sortir, quedar-se quiet, perplex i atemorit davant l’obscuritat o  avançar. No va ser fins que va a començar a caminar per l’espai que va entendre el que ell pensava que l’artista li proposava. Travessar la foscor de l’espai, la negror, l’absència de llum. Travessar literalment el negre, travessar físicament la seva espessor, l’aire, la temperatura del negre. Hi ha coses que no s’entenen racionalment, es deia. Cal dur-les al nivell d’una experiència física sensorial, emocional, per a poder copçar-les. Ho començava a trobar una idea genial.  

​

La inquietud inicial va deixar pas a una sensació de pau. Per a un ésser claustrofòbic com ell,  això era una novetat. Naranjo tenia la sensació d’estar travessant el ventre d’una immensa balena  negra. Aquella era una foscor bíblica, atàvica. Quan va haver fet unes cinquanta passes, convençut que ja havia arribat el moment de fer marxa enrera, Naranjo va topar amb alguna cosa. Amb la punta de les sabates va provar d’endevinar l’entitat d’aquell obstacle. Aviat va comprovar que era un canvi de nivell. El va vorejar. Era una mena de rampa que s’aixecava sobre el nivell del terra. La va palpar amb les mans. La textura era rugosa i agradable al tacte. Com que tenia una  inclinació suau, adequada per estirar-se, Naranjo s’hi va acomodar. 

  

Ara Naranjo observava les costelles d'aquell immens Leviatà negre ajagut sobre una estructura que no podia veure, però que el suportava i l'acollia. Per primera vegada es sentia en pau dins  l'obscuritat. Ja no sabia si tenia els ulls oberts o tancats. Els va obrir i els va tancar per comprovar  si notava algun canvi. Res. Llavors va pensar en l'arbre. Va pensar que el cop a l'ull causat pel brot de figuera potser li havia començat a fer efecte i s'havia quedat cec. Per a saber-ho només  tenia una possibilitat: sortir de la nau i comprovar si era capaç de veure-hi a plena la llum del dia. Però el crític no es va moure. 

​

Estirat sobre la rampa rugosa, Naranjo va notar una claror i es va incorporar. Es va quedar uns  segons així, mirant la foscor, com qui ha vist una estrella fugaç i espera veure'n una altra. Quan  s'estava tornant a deixar caure sobre la rampa, una llum molt dèbil va començar a fer  pampallugues al fons de la nau fins que va quedar encesa. Era una llum tènue com de fanal de  carrer. Naranjo la va observar des de la distància. Ara només sentia la seva respiració i el brunzit  llunyà del fanal. Al cap d'uns segons, alineada amb la primera, una segona llum va començar a fer  pampallugues fins que es va encendre. I, després, una tercera. Llavors va poder veure clarament  que els tres fanals il·luminaven una gran tanca publicitària. 

​

La superfície de la tanca era tota de color negre atzabeja d'una textura orgànica supurant. Des d'on era no ho podia saber amb certesa, però semblava feta d'un material greixós, una mena de quitrà que regalimava per la tanca fins a caure a terra. De sobte Naranjo va sentir un altre brunzit i  una altra llum va començar a fer pampallugues enmig de la foscor. Aquesta, més alta, va trigar més estona a encendre's i ho va fer a un ritme diferent. La progressió d'encesa va ser més lenta. Era un focus de més potència que s'alçava sobre una estructura metàl·lica. La llum d'aquest focus  dibuixava un gran cercle de llum a terra, just al centre de la nau. 

​

Atent a les enceses de llum progressives, Naranjo no havia reparat que de l'obscuritat del fons de  la nau, havia aparegut la silueta d'un home. Devia trobar-se a uns tres-cents metres de la rampa,  raó per la qual no era fàcil veure-li el rostre. L'home va avançar amb passa segura des de la tanca  fins al gran focus central. Quan va ser allà sota, Naranjo va poder distingir clarament l'individu: era  corpulent, anava mig despullat, els braços i la cara coberts amb tatuatges tribals i tenia trets del  que ell associava amb un nadiu d'Oceania. Anava vestit a la manera tradicional de les Illes i pel  seu aire va intuir que es tractava d'un rei. L'home va mirar cap a la rampa. Naranjo es va torbar  per un moment. Des de la seva posició privilegiada de voyeur es va preguntar si l'home sabia que  ell era allà. Fos qui fos aquell individu, un actor o un figurant contractat per a la instal·lació de  l'artista del moment, devia saber que allà hi havia una grada i un públic potencial que l'observava.  Però l'home no actuava com si hi hagués algú mirant-lo i no va semblar reparar en la presència de  Naranjo. Va continuar caminant i va desaparèixer en la foscor just per l'altra banda d'on havia  arribat. 

​

Naranjo, que ja s'havia incorporat i estava assegut a la rampa, no va donar crèdit a allò que va  veure a continuació. Del fons de la nau, pel mateix punt on havia aparegut el rei de la Micronèsia,  ara emergia un ull gegant. L'ull va girar en totes direccions rastrejant l'espai. Després, un segon ull  va sortir de l'ombra. Els dos ulls immensos escrutaven la zona il·luminada, la zona en penombra i  tot el que tenien davant. Amb els seus moviments lents semblaven voler palpar l'espai abans  d'avançar. Ara els dos ulls van avançar una mica més i van deixar veure les llargues antenes  viscoses que els sostenien. Darrere aquests dos ulls van aparèixer dos tentacles més petits, a la  part baixa. Naranjo observava estupefacte com aquells ulls i tentacles s'allargaven i es contreien  en totes direccions. De la foscor va emergir ara el cos del que semblava un llimac gegant i  seguidament, damunt seu, una gran closca de caragol que dibuixava una magnífica espiral. El  caragol gegant va avançar lentament cap al centre de l'hangar deixant a la vista tot el seu cos.  Naranjo va quedar hipnotitzat pel moviment d'aquelles contraccions musculars ondulatòries amb  què l'animal avançava en diagonal.

​

Del fons de la nau van emergir llavors dos ulls més, darrere els quals van aparèixer dos tentacles. I darrere aquests, un segon caragol una mica més gran que el primer. Quan els dos caragols van  arribar a l'alçada del focus central, deixant un rastre de bava sobre la terra, van escrutar-lo de dalt  a baix amb els seus ulls i tentacles expandint-se i contraient-se cada vegada que tocaven el metall. Llavors, de l'obscuritat va aparèixer un tercer caragol. Aquest encara era més gran que el segon i era completament blanc. Al damunt d'aquest caragol, cavalcant-lo, hi anava un home amb barba i barret de palla vestit d'època. Naranjo va saber a l'instant que es tractava de Vincent Van Gogh. 

Fou en aquell moment, quan es va fixar en el color de la barba de l'holandès, que Naranjo va  reparar en un fet remarcable. No se n'havia adonat fins llavors, però feia una bona estona que els  seus ulls percebien la realitat (o el que fos que tenia davant) en tons blancs, grisos i negres.  Naranjo va pensar immediatament en l'acromatòpsia dels habitants de l'illa de Pingelap, a la  Micronèsia, una mena de daltonisme sever que fa que només puguin percebre el món en blanc i  negre. Naranjo va pensar que segurament allò estava relacionat amb l'incident de la figuera, però  contràriament al temor que havia experimentat feia una estona al lavabo, ara se sentia alliberat. A  partir d'ara no hauria de veure la realitat a tot color. No hauria de suportar la feixuga càrrega dels  colors, l'estrès visual al qual el sotmetien tants estímuls diaris. Les imatges ara serien més  amables, més fàcils d'entendre, menys agressives als seus ulls. És clar que hi havia la possibilitat  que en sortir d'aquell hangar els seus ulls recuperessin la visió dels colors i tot tornés a ser com  abans. Des de dalt del caragol albí, l'holandès li va fer un gest amb el braç. Naranjo es va aixecar,  va baixar la rampa i va caminar fins on l'esperaven.