EXERCICIS DE TRADUCCIÓ SIMULTÀNIA
(a propòsit d’Anna Dot)

​

« Le langage c’est la maison dans la quelle l’homme habite »

Heidegger citat per Godard a Deux ou trois choses que je sais d’elle dins el documental Godard Cinema de Cyril Leuthy, 2022

​

Si mireu el web de l'Anna Dot hi trobareu una cartografia de preciosos projectes precisos que s'articulen al voltant de la idea del traduir. L'Anna, que és doctora en traducció i interpretació, diu que allò que vertebra la seva obra d'artista és el seu interès pel llenguatge.

Diu que un dia son pare li va regalar una tona de pedres i que junts van fer una acció que consistia a convidar els amics aixecar una paret de pedra seca. Fer parets de pedra seca és una cosa seriosa, un art ancestral i molt delicat malgrat les aparences. Cal sospesar cada pedra com si fos un individu, saber llegir-li el caràcter granític i, un cop entès el roc, trobar-li el lloc. Després, cal saber arquitecturar les pedres les unes sobre-sota-entre-al costat de les altres. I sobretot cal deixar els espais idonis entre elles, per tal que hi pugui circular l'aigua quan plou. Uns forats que són fonamentals perquè no se les endugui una esllavissada. És a dir, per a aixecar una paret de pedra cal saber interpretar l’ànima del lloc. Això també és el llenguatge: la capacitat de poder aixecar i desmuntar un mur a conveniència, entre dos paisatges, dos pobles, dues persones o dos móns. La possibilitat d'aixecar una casa, d'aixoplugar-hi algú, de canviar-ne les parets i les estances de lloc i, sobretot, la possibilitat d’eva-dir-se'n.

GoogleMaps ens posa en la dicotomia d'haver de fer un constant exercici de traducció simultània entre la fe en la ciència o l'empirisme: interpretar. Les dades que usa l'app poden esdevenir una destral minoica de doble tall. Si fas massa cas a la màquina, pots trobar-te al final d'un carreró sense sortida en una urbanització a mig construir. Si fas massa cas de la teva intuïció pot ser que arribis a les postres de la calçotada dels teus amics. Sigui com sigui, res evitarà que passis tres cops per la mateixa rotonda, és a dir que ensopeguis dues vegades amb la mateixa pedra. El mateix passa amb Google Translator: dona-li a traduïr el poema que li has escrit al teu amor de parla estrangera; pots trobar-te en seriosos problemes. Traduir és un acte d’amor que no poden fer les màquines. No es tracta només de traslladar un missatge d'una llengua a una altra. Traduir és interpretar el món. Interpretem els mapes, les persones i les dades. Però sobretot traduir és interpretar l’altre. I per a fer-ho cal posar-se en el seu lloc, empatitzar-hi d'alguna manera. És el que fan els actors quan interpreten un personatge. I les traductores. És el que han fet les persones dites humanes fins a la invenció del xat GPT.

És gràcies o a causa de la capacitat d'empatitzar que hem pogut evolucionar com a espècie. Però l'empatia, la solidaritat, la consciència de pertinença a un grup o col·lectiu i aspectes com la compassió, no són, tal com demostren estudis recents, exclusius de l'espècie humana. El regne animal és ple de casos semblants. Diu la llegenda que, preguntada per una estudiant sobre quina era la primera mostra de societat civilitzada, l'antropòloga Margaret Mead, va respondre (després d’un breu silenci) que el primer signe de civilització era un fèmur humà curat. Segons la llegenda, Mead va procedir llavors a explicar que els animals ferits en estat salvatge serien caçats i menjats abans que els seus ossos trencats poguessin curar-se. Per tant, un fèmur curat és un signe que una persona ferida ha d'haver rebut ajuda d'altres persones. Es diu que Mead va concloure: "Ajudar algú altre amb dificultats és on comença la civilització". L’article que trobareu en aquest link posa en dubte aquesta llegenda.

​

És temptador deixar-se embriagar pels vapors de l'antropocentrisme i pensar que hem arribat fins aquí (és a dir, a dominar el planeta i haver-lo fet un lloc invivible) perquè som els únics éssers capaços de prendre cura dels altres, perquè som solidaris i empatitzem, és a dir per què som capaços de traslladar l'experiència de l'altre a casa nostra i viceversa, és a dir, de traduir i traduir-nos. Però tampoc la facultat del llenguatge o l'ús d'un determinat vocabulari més o menys extensiu ens defineix. Els lloros poden aprendre fins a 60 paraules i s'ha provat que alguns primats poden memoritzar fins a 500 paraules en llengua de signes. Llavors ¿què és el que ens fa humans?

Potser la pregunta és una mica idiota. O massa antropocèntrica. Mentre la ciència ens proveeix cada dia de petites descobertes, fragments que ajuden a recompondre el fèmur esmicolat que hi ha darrere aquest enigma, ens podem aventurar a dibuixar respostes més poètiques. Potser allò que ens fa humanes i humans, és la capacitat de discernir, discriminar, valorar, connectar, sospesar i tenir en compte variables d'aspectes molt diversos a l'hora de prendre decisions. Els robots i les màquines han substituït la força humana, la intel·ligència artificial ja pot escriure un article molt semblant a aquest (¿qui us assegura que l'autor no sigui jo, sinó un jo traduït per una IA?), però no exactament aquest. L'humor i l'error semblen encara factors exclusivament humans. Per ara. La capacitat de transhumar entre l'hemisferi dret i l'esquerra roman, potser, com el darrer dels misteris que defineixen això que hem convingut a anomenar l'ànima humana. El forat entre les pedres.

A continuació proposo una petita cartografia de ficcions (pelis, obres de teatre i una instal·lació) que reflexionen sobre el tema del llenguatge, d'una manera o altra.

​

VIAGGIO IN ITALIA (Roberto Rossellini, 1954)
Els Joyce (George Sanders i Ingrid Bergman) són un ric matrimoni anglès en crisi que viatja a Nàpols per vendre una vil·la que ella ha heretat d'un oncle (Homer). Allà, confrontats l'un a l'altre en la nuesa del sud estranger, es farà evident el seu distanciament. Ja no tenen res a dir-se. O els falta alguna energia primordial, magmàtica, per a poder-ho fer. Hi ha una escena secundària d'aquesta peli magnífica, peli que segons els crítics documentats obre una escletxa directa a la modernitat, que sempre m'ha fascinat. Som a la vil·la del difunt oncle Homer. Els Sanders hi han dinat acompanyats d'uns amics italians de l'oncle. Ara ell i ella seuen, sols, en dues cadires a la gran terrassa de la vila, sota el tòrrid sol napolità. Al fons, l'omnipotent silueta del Vesuvi. És l'hora de la becaina i tothom dorm, menys els anglesos, és clar. Sanders, assedegat per l'all i el picant de la pasta local, s'aixeca a buscar més de vi. En una escena entre còmica i patètica, l'anglès desperta els masovers, i intenta fer-los entendre amb signes que vol més vi. La masovera pensa que l'home vol bicarbonat. Farta, la dona l'agafa per la màniga de l'americana de tweed i crida el matrimoni d'amics italians perquè tradueixin. Finalment, la dona comprèn que l'anglès volia més vi. L'escena podria ser irrellevant, però si Rossellini l'ha inclosa en el muntatge final és per algun motiu. No només ens diu que aquest matrimoni anglès al sud d'Itàlia és com una nau d'alienígenes a la terra. L'escena funciona com la contraposició o translació de la incomunicació que pateix la parella protagonista. Malgrat parlar la mateixa llengua no tenen res a dir-se i tot el que es diuen és malinterpretat des de la suspicàcia, la gelosia i el retret. Malgrat parlar el mateix idioma viuen en dos mons diferents.

​

LA TERQUEDAD (Rafael Spregelburd, 2009)
Spregelburd és un dramaturg, actor i director argentí força traduït i representat a Alemanya, França i Itàlia. A Catalunya, que jo sàpiga, només se li han muntat un parell d’obres. Els seus textos mesclen el gust per l'alta cultura mesclada amb la cultura pop, una predilecció pel joc, la verbositat, l’humor, la fascinació pel llenguatge i la deconstrucció de la dramatúrgia aristotèlica. En aquesta obra, que forma part de la "Heptalogía de Hieronymus Bosch", 7 peces teatrals que reinterpreten els 7 pecats capitals, Rafael aborda de manera genial el tema del llenguatge, en plena guerra civil espanyola, potser en un dels darrers episodis del s. XX on la utopia estava en joc. València, 1939. Un comissari de policia feixista d'un petit poble ha inventat una llengua que pretén ser universal. Espera l'arribada d'algú. Aquest algú és un traductor rus, un emissari enviat pel kremlin per comprovar si el diccionari de "Katak" del comissari, realment pot aconseguir la vella utopia de l'entesa universal entre els pobles. Tot això passa en un context de guerra civil, provincianisme i esoterisme, amb el robatori d'una arada, un aviador anglès amagat per una de les filles roges del comissari, un sacerdot que practica l'exorcisme sexual amb l'altra i la seva dona que li posa banyes amb el terratinent del davant. La filigrana dramatúrgica de Spregelburd consisteix en el fet que l'acció transcorre en una unitat de temps (una hora aproximadament) però en un espai diferent de la casa del comissari, que canvia a cada acte. De manera que a cada acte tornem a veure la mateixa acció però des d'una altra perspectiva. Al final de l'obra l'espectador obté una visió de 360° que li permet complementar i adjuntar les peces del puzle. Jo vaig tenir la sort de poder actuar en la versió francesa de l’obra a que es va estrenar al Théâtre Gerard Philipe de París l’any 2011.

PIERROT LE FOU (Jean-Luc Godard, 1965)
Tot el cinema de Godard és, en certa manera, una reflexió sobre el llenguatge. La seva filmografia es pot llegir com un llarg assaig visual sobre aquesta forma de llenguatge, nascuda a les acaballes del s. XIX, que es diu cinema. En aquest sentit, la seva obra és un llarg poema d'amor a la imatge en moviment. A Pierrot le Fou, Godard feia una passa més en la seva recerca formal de deconstrucció del llenguatge cinematogràfic convencional a partir del muntatge. Per això és un dels grans renovadors del cinema, perquè les seves pelis són assaigs sobre les possibilitats expressives del cinema i per extensió de l'art. La gramàtica godardiana es desplega combinant a conveniència la poètica aristotèlica i la brechtiana. Distanciament i identificació segons li convé. A Pierrot le fou la trama és força anecdòtica. Un home (J.P. Belmondo) fuig amb la babysitter (Anne Karina) que ha contractat la seva dona. La fugida cap al sud de França es complica quant ella és perseguida per una banda de gàngsters. Spoiler alert! Després arriba el desengany i les seves conseqüències amb una de les escenes de suïcidi més memorables de la història del cine. La cara pintada de blau de Belmondo, un lloro repetidor de paraules, la costa, les jukebox, un apartament a mig construir, villans de sèrie B, els jump-cuts, els cotxes, la velocitat, una banda sonora hipnòtica que es repeteix com un disc ratllat, la veu en off del diari del protagonista, les cites sobre art i pintura, blau, vermell, groc, una simfonia de colors primaris salpebrada amb reproduccions de Picasso, Renoir, Van Gogh = Godard

​

THE ENCOUNTER Simon McBurney, theatre de la Complicité Theatre
La següent història és real: Any 1969. Una avioneta Cessna deixa el fotoperiodista del National Geographic Loren McIntyre enmig de l'Amazònia brasilera. El seu objectiu és fotografiar els Mayoruna, una de les poques tribus q no han tingut contacte amb l'home blanc. Hores després McIntyre troba els primers Mayoruna. Excitat pel descobriment, Loren prem el botó de la seva Minolta i els comença a seguir sense deixar de disparar. Quan vol tornar s'adona que ja és massa tard. S'ha perdut sol en la immensitat de la selva. Així comença una aventura extraordinària de supervivències que ens parla de la recerca de l'altre, de la profunda connexió entre humans més enllà del llenguatge i la cultura propis, de l'apropament a les cultures primitives, de la recerca d'una espiritualitat ancestral perduda, de la connexió home-natura, de la frontera entre bogeria i raó, de la dissolució entre realitat i fantasia, del retorn a l'origen, de l'extinció dels indígenes de l'Amazònia davant l'amenaça depredadora de l'home blanc. Aquesta història real la recull l'escriptor Petru Popescu al llibre "The Encounter: Amazon Beaming". Simon McBurney, director de la Complicité, una de les millors companyies de teatre d'Europa, la va adaptar i en va fer una meravella d'espectacle, on la tecnologia més avançada es posa al servei del teatre. Un monòleg fascinant que t'atrapa i et deixa sense alè del primer al darrer minut.

THE RIVER, instal·lació de Charles Sandison al Musée Quai du Branly, París

Note d'intention de Charles Sandison

​

 

Nota del Traductor: El traductor es reserva el dret a interpretar, segons li convingui, la veu original, en l’exercici sempre arriscat i capriciós de la traducció simultània.