És important en primer lloc admetre que

com la pesta, el joc teatral

és un deliri i que és comunicatiu.

 

Antonin Artaud

​

Ser o no ser, aquest és el dilema:

Si a l’esperit li és més noble sofrir 

els cops i els dards de la ultratjant Fortuna,

(és a dir, si decidim aguantar qualsevol cosa)

o armar-se contra un mar de sofriments

i enllestir-los lluitant.

(o decidim jugar al joc per acabar morint)  

 

Però morir és un final per desitjar devotament?

(perquè decidim no jugar?)

Aquest és el destorb: la por a la mort.

(perquè no sabem què hi ha després del final)

 

Perquè els malsons de la mort ens imposen respecte,

és aquesta la causa que fa que les desgràcies durin tant.

(ves a saber què ens espera després del joc)

 

Perquè, si no, qui podria aguantar les fuetades i les burles

d’aquest temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,

tot el dolor de l’amor menyspreat, la lentitud de la justícia,

la insolència dels càrrecs, i el desdeny

que dels indignes rep la gent de mèrit, 

(perquè sinó, perquè decidim aguantar les pallisses de totes les partides?)

qui podria aguantar tot això si pogués un mateix 

donar-se el cop de gràcia amb un simple punyal?

(perquè arribem fins el final de la partida de la vida si podríem abandonar abans?)

 

Qui portaria el pes d’una vida cansada de queixes i suors, 

(som capaços de suportar-ho tot del joc de la vida)

si no fos per la por d’alguna cosa més enllà de la mort, 

aquest país no descobert 

que no deixa tornar de les seves fronteres

cap dels seus viatgers.

(per la por a no saber què passa després de la partida, aquell lloc desconegut on no sabem què suposa guanyar o perdre)

​
 

Jugar o no jugar.