Salvador Juanpere es defineix com a escultor, tot i que ha exhibit nombroses instal·lacions i, els darrers temps, la pràctica del dibuix -que l’ha acompanyat sempre com un corrent continu- ha esdevingut una part substancial de la seva obra. Però sigui com sigui l’escultura sempre n'ha estat el nucli, perquè aquest ofici i els seus processos són el tema vertebrador de bona part de la seva obra, creada des d’una doble pulsió: el tractament virtuós de la forma i el concepte que la sustenta.

Amb una mirada curiosa, nutritiva i poètica cap a les eines (Gli strumenti dell’arte, 2005), la matèria (Aquell que talla escultures no fa sinó accelerar l’esbocinament de les muntanyes, 2018), l’espai de treball (El taller de l’escultor, 2002), el concepte de vocació (Berufung, 2011), els creadors referents (Arrels d’avellaner i escultors, 2013, La veu de fons..., 2019 o Schneefall [after Beuys], 2009-2013) o la revisió de l’estatuària clàssica (PuntellIi, 2011-2021 o Tenerse en pie, 2023), la seva obra reflexiona sobre el que Giacometti anomenava el fenomen de l’escultura, tal com ens explica a l’11è capítol d’El Vernissatge.

Els darrers dos anys, Juanpere ha exposat aquestes i altres peces en exposicions individuals al Centre d’Art Tecla Sala (2023), el Centre d’Art Maristany (2023), el Centre Cultural Blanquerna de Madrid (2024) i el Castell de Vila-seca (2024) i al llarg de la seva extensa trajectòria també les ha mostrat en institucions com el Museu de Montserrat, la Fundació Vila Casas, la Fundació Suñol, la Virreina o la Fundació Miró. La seva obra forma part de les col·leccions de la Fundació Suñol, Fundació La Caixa, Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Fundació Art Triangle (Nova York), Fundació Vila Casas, entre d’altres.