2
 — la pols

Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) va estudiar Belles Arts i es va especialitzar en pintura, però ben aviat va trobar en les qualitats dels materials quotidians -com la llum, el Tipp-Ex o la pols- la possibilitat de portar al límit la noció de pintura fugint de l’acció de pintar. La pols, contra la que lluitava a l’estudi, va passar de ser un element de rebuig a ser un material que, dins d’una vitrina o en un llenç, evoca la idea d’erosió del món i d’estat terminal. Però sobretot, aquest element que ens envolta porta intrínsec el pas del temps i la invisibilitat, temes que han acompanyat sempre la seva obra, en què el concepte predomina sobre una imatge que suggereix, des del gest mínim, idees com la fragilitat, l’absència, l’error o la correcció. També amb l'interès d'analitzar el llenguatge i classificar la realitat més immediata, la seva obra parteix d’una subtil ironia i d’una doble reflexió: la capacitat que té el treball artístic d’oferir un temps més lent i la possibilitat de l’artista– i alhora la contradicció- de produir menys en un món ple d’imatges.